'L'illa de l'última veritat', de Flavia Company

‘… hi ha gent especialment dotada per naufragar…’ I jo afegiria, i gent especialment dotada per sobreviure al naufragi, perquè d’això precisament parla aquest llibre titolat ‘L’illa de l’última veritat’, de Flavia Company, de naufragis i supervivència.
No sé per què però sempre he sentit una irrefrenable atracció per qualsevol història que parli de sobreviure a una catàstrofe en condicions infrahumanes. Ja siguin camps de concentració nazis, ja siguin histories apocalíptiques o de naufragis en illes solitàries. I sempre em faig la mateixa pregunta: com ho suportaria? Sobreviuria?
Quan comences a llegir, és cert, ja saps que Prendel va ser capaç de sortir d’aquell illot, però tot i així la ploma que manega la tensió, és a dir, la senyoreta Company, aconsegueix que quan arribes a l’ham de cop i volta hagis d’estirar-te uns metres més per tornar-lo a tenir a l’abast, de manera que no deixes de llegir fins que l’acabes. És una novel•la plena d’hams. Hams que compleixen les expectatives que prometen. I no ho pot fer qualsevol, sobretot tenint en compte que el llibre està basat en una història universal que des de l’ inici ja tenim la sensació d’haver escoltat en un altre temps, en una altra vida com a lectora. Sense pensar massa, surten títols com ‘Robinson Crusoe’, ‘Relato de un náufrago’ o, fins i tot, ‘La pell freda’ i aquells versos que tant m’agraden de Peri Rossi: No conoce el arte de la navegación / quien no ha bogado en el vientre / de una mujer, remado en ella, / naufragado / y sobrevivido en una de sus playas.
No importa si al personatge misteriós del doctor Prendel se li veu el llautó en algun moment. I no diré més per aquells i aquelles que no s’esperen el final. Però sí remarcaré que l’important no és saber la veritat, que s’endevina aviat, sinó la dimensió que adquireix la història un cop aquesta veritat ha estat destapada. Com afecta als tres personatges principals, sobretot a la Phoebe, l’escriptora del naufragi. Magistrals són les dues últimes frases del llibre, sens dubte.
Però el més maco de la història del nàufrag Prendel, és la necessitat de redempció que tots podem tenir en algun moment de la nostra vida i la creença de que la paraula escrita ens donarà aquesta absolució de les nostres misèries. Que els altres siguin testimonis, perquè d’això va l’escriptura, entre d’altres coses.
A penes cent quaranta pàgines que alternen encertadament la primera i la tercera persona, així com el present històric i el pretèrit indefinit, atenent a qui narra la història, si el mateix Prendel dins la història que escriu la Phoebe o la Phoebe escrivint la història del doctor Prendel. A penes cent quaranta pàgines que es llegeixen en una exhalació.
Un estil clar i directe, allunyat d’aquell altre més críptic d’algunes altres novel•les de Flavia Company. I és que, des que em vaig fer gran, m’agraden més les coses clares. El que no ha deixat de fer són frases susceptibles de ser subrallatdes, a llapis, si pot ser:
‘Beu massa’, hauria dit el meu avi, ‘i això sempre és per alguna raó, Phoebe, la gent sempre es beu en forma d’alcohol les coses per les quals no troba solució’.