THE LESBIAN SISTERS

THE LESBIAN SISTERS
Fotos de Eugenia Gusmerini

domingo, 19 de junio de 2016

Télesis



Telesis (Del grec τέλεσις / Telesis /) o el 'progrés planificat'.

De veritat, no sé per què, però és possible sobrepassar-se si ens acceptem a nosaltres mateixos. (…) Sobrepassar-se a si mateix és 'passiu'; és 'no defensar-se' davant del sobrepassar-se a si mateix. Res mes. Hi ha alguna cosa que s'ha d'acomplir i que ens sobrepassa. No ens defensem.

Jerzy Grotowski
Cita extreta del llibre Grotowski. Del teatre a l'art com a vehicle, de Pere Sais

Aprofito la oportunitat que em brinden divendres Espai Blanc, Ars Performace i Pere Sais en obrir el seu treball Télesis a les deu primeres persones que els hi escriguin. Arribo a l'hora que m'han indicat. Vuit i deu. En som més. Es veu que és un dia excepcional. Ho és. Ho serà. Seré testimoni de Télesis; en aquests treballs no hi ha públic, la gent que presenciem, que en gaudim de l'ofrenda, som testimonis.
Télesis és un treball que inicià Pere Sais el 2007 i pel que han passat diferents integrants al llarg de tots aquests anys. Usa cos, càntics i paraules antigues dins d'una estructura que no es pot dir que sigui un espectacle, però si se'm permet, és tot un viatge, millor dit, un recorregut conscient per l,inconscient humà, on es convoca, s'invoca, s'evoca. Així és com ho he viscut mentre era testimoni del succés.
El primer contacte que tinc amb Pere Sais és gràcies al seu llibre. El de la cita que obre aquest text. I l'agraeixo profund. Feia temps que volia acostar-me a la figura de Jerzy Grotowski i aquesta va ser la via d'iniciació. Iniciació que espera la praxis, però no té pressa. Després, un amic, company i autor que ha passat pels meus tallers Ficcionando, va tenir una experiència grotowskiana de la mà de Sais, que em va referir amb admiració, agraïment i entusiasme.
Entrem a l'espai blanc. Seiem. Comença. Coneixe,t. Coneixe,t, si no sempre seràs pobre. Tu ets jo. Jo sóc tu. Vull. Vull. Vull. No obstant, la paraula, gairebé resada, no és tan important com tots els rius que els càntics i els moviments i els cosos entregats a la vibració del cant, dibuixen dins meu. Sóc afortunada. Sento el grinyolar d'una porta que s'obre. Viatgers i viatgeres entrem. Caminem ferms, sense pausa. Serens. Sense por. Sabem on anem, no sabem on anem. Sabem que hem d'anar.
Com si l'ànima d'una europa ben antiga, alhora que generosa i molt doguda, remou la terra cada cop que les mans decideixen refrescar la sang a la terra humida. Hi som tots, totes, vius, vives, morts, mortes, noves ànimes que esperen el seu torn. Venim de lluny, estem a prop. Càntics antics que ens recorden qui som.
Per un instant sóc al tram final de Mara Truth, puc escoltar el càntic antic de Valentina al capdavant del riu Mara, mentre totes les dones la seguim. Recordo la música de la seva veu, que rememorava càntics jueus, càntics antics cristians, sirians, que em fan veure atuells trencats al fons del Mare Nostrum, testimonis de totes aquelles civilitzacions que deixaren emprenta en aquesta terra, en aquests cosos, en aquestes ànimes.
Una crida que ressona a la memòria antiga que sovint desperta i no li donem espai, que ignorem.
Cantem. Orem. Preguem. Ballem.
Fem que allò sagrat romangui.
Gràcies Pere Sais, Marc Naya i Mireia Illamola.

(Castellano)

Telesis (Del griego τέλεσις / Telesis /) o el 'progreso planificado'.

De verdad, no sé por qué, pero es posible sobrepasarse si nos aceptamos a nosotros mismos. (…) Sobrepasarse a sí mismo es 'pasivo'; es 'no defenderse' ante el sobrepasarse a sí mismo. Nada más. Hay algo que se ha cumplido y que nos sobrepasa. No nos defendemos.
Jerzy Grotowski
Cita extraida del libro Grotowski. Del teatre a l'art com a vehicle, de Pere Sais

Aprovecho la oportunidad que me brindan el viernes Espai Blanc, Ars Performance y Pere Sais al abrir su trabajo Télesis a las diez primeras personas que les escriban. Llego a la hora indicada. Ocho y diez. Somos más. Se ve que es un día excepcional. Lo es. Lo será. Seré testigo de Télesis; en estos trabajos no hay público, las personas que presenciamos, que disfrutamos de la ofrenda, somos testigos.
Télesis es un trabajo que inicia Pere Sais en 2007, por el que han pasado diferentes integrantes a lo largo de estos años. Usa cuerpo, cánticos y palabra antigua dentro de una estructura que no se puede decir que es un espectáculo, pero si se me permite, es todo un viaje, mejor dicho, un recorrido consciente por el inconsciente humano, donde se convoca, se invoca, se evoca. Así es como lo he vivido mientras era testigo del suceso.
El primer contacto que tengo con Pere Sais es gracias a su libro. El de la cita que abre este texto. Y lo agradezco profundo. Hacía tiempo que quería acercarme a la figura de Jerzy Grotowski y ésta fue la vía de iniciación. Inciación que espera la praxis, pero no tiene prisa. Después, un amigo, compañero y autor que ha pasado por mis talleres Ficcionando, tuvo una experiencia grotowskiana de la mano de Sais, que me refirió con admiración, agradecimiento y entusiasmo.
Entramos en el espacio blanco de la calle Badajoz. Nos sentamos. Empieza. Conócete. Conócete, si no, siempre serás pobre. Tu eres yo. Yo soy tú. Quiero. Quiero. Quiero. Quiero. No obstante, la palabra, casi rezada, no es tan importante como todos los ríos que todos los cánticos y los movimientos y los cuerpos entregados al vibrar del canto, dibujan dentro de mí. Soy afortunada. Siento el gañir de una puerta que se abre. Viajeros y viajeras, entramos. Caminamos firmes, sin pausa. Calmos. Aceptando el nuevo tramo. Sin miedo. Sabemos dónde vamos, no sabemos dónde vamos, sabemos que tenemos que ir.
Como si el alma de una europa bien antigua, a la vez generosa y muy dolida, remueve la tierra cada vez que las manos deciden refrescar la sangre en la tierra húmeda. Estamos todos, todas, vivos, vivas, muertos, muertas, nuevas almas que esperan su turno. Venimos de lejos, estamos cerca. Cánticos antiguos que nos recuerdan quiénes somos.
Por un instante estoy en el tramo final de Mara Truth, puedo escuchar el cántico antiguo de Valentina al frente del río Mara, mientras todas las mujeres la seguimos. Recuerdo la música de su voz, brotando de un lugar ignoto y a la vez familiar, remorando cánticos judíos, cánticos antiguos cristianos, sirios, que me hace ver
vasijas rotas al fondo del Mare Nostrum, testigos de todas esas civilizaciones que dejaron su huella en esta tierra, en estos cuerpos, en estas almas.
Una llamada que resuena en la memoria antigua que a menudo despierta y no le damos espacio, ignoramos.
Cantemos. Oremos. Recemos. Bailemos.
Hagamos que lo sagrado permanezca.
Gracias Pere Sais, Marc Naya y Mireia Illamola.


No hay comentarios: