THE LESBIAN SISTERS

THE LESBIAN SISTERS
Fotos de Eugenia Gusmerini

viernes, 24 de diciembre de 2010

Feliz Navidad


Entre lo que se desea y lo que sucede a veces media un abismo. Solemos preguntarnos por qué no suceden en la realidad las cosas que en nuestra cabeza son tan fáciles. Sin embargo aunque la tierra atraiga las frutas de los árboles las ramas siempre se resisten a la gravedad. En el amor como en la muerte la sorpresa es un factor fundamental. Y mejor que siempre sea sorpresa y de inmediato el beso, de lo contrario todo se alarga innecesariamente. Con el tiempo las personas aprenden a vivir los amores correspondidos y a declinar los amores unidireccionales. La vida está llena de afirmaciones y negaciones. ¿De qué dependerá la actracción de los cuerpos? Ciertamente es un milagro de la química. Aceptar que no gustas a alguien puede ser tan sorprendente como aceptar que le gustas o viceversa.
En los días festivos apenas nada se mueve. No suelen gustarme, prefiero el trajín de los días sin disfraces. Las cafeterías humeantes, los bocatitas de jamón serrano, las personas leyendo atentamente los diarios, las camareras yendo de un lado para otro en apenas un metro cuadrado, ¿cómo te puedes acordar de todas las peculiaridades que te pedimos en los cafés? Porque no hay casi nadie que diga, ponme un cortado. No. Es un cortado largo de café con sacarina o un café con leche con la leche de soja y azúcar moreno o un sólo intenso sin azúcar o un cortado cortito con sacarina y leche desnatada y así hasta la extenuación. Y las camareras suelen acordarse. Y luego están las amigas que vuelven a verse después de tanto tiempo y te anuncian boda. ¡Qué fuerte! ¡Qué bueno! Los días intermedios son los mejores, aunque haya que hacerse analíticas y la vena esté más escondida que los tesoros de Tutankamon.
Y cada santa con su obsesión. El sol reflejado en la terraza, la ropa que al fin empieza a secarse, las camisetas negras, todas negras de un tiempo a esta parte, la casa que hay que preparar para las visitas, las llamadas perdidas porque esta mañana olvidaste despertarte a la hora y la vuelta a empezar limpiando con una bayeta el corazón que sigue intacto porque no hay músculo más resistente que sea capaz de sentir y dessentir según convenga. Por lo demás, procurar no comer demasiado que ya se sabe que los excesos suelen pagarse a precio de diamante y pasar este fin de semana de la mejor manera posible, de puntillas y sin hacer ruido.
Aquí seguiremos si la providencia así lo cree oportuno.
Bon Nadal a tothom!

3 comentarios:

juan espectador dijo...

Bon Nadal als humans de bona voluntat (si con la que esta cayendo queda alguno), vaya eso por delante.
¿De què depèn l'atracció dels cossos?, ¿i la de les ments? fa poc vaig conèixer a una dona de la qual em va atreure el seu cos, més o menys de la meva alçada, bones proporcions, entenent per bones que tenia on agafar-se per ballar, unes ulleres negres que feien joc amb el seu pèl fosc, ulls marrons, d'un fosc gairebé negre, mirada de bussejador, d'aquelles que t'arriben a les profunditats de l'ànima. De caminar serè i oscil.lant, i com el seu cos em va atraure em vaig apropar a ella. A l'estar al costat d'ella, en un sentit més real que platònic, ja passat una estona de conversa vàcua i superficial em va venir a la memòria Joan Manuel Serrat que en alguna de les seves poesies compte allò de m'agrada tot de tu, però tu no. Potser vaig pensar això perquè no veia avançar meu vaixell cap a cap port.
És cert que el cor és el múscul més fort del cos, mai, mai deixa de treballar, i més ens val, ia més suporta els enrabiades del cervell, que almenys mentre dormim allibera els seus dimonis, o almenys part d'ells.
A mi tampoc m'agraden els festius, no has de treballar però tampoc pots fer res, tot tancat, en coma fins que arribi dilluns que ve, o el proper dia de rutines, d'horaris habituals, l'esmorzar a l'hora d'esmorzar, persones circulant pels carrers, carrers vives, no sé, prefereixo aquestes rutines, em donen seguretat, és com quan ets actor i tens el teu paper a la mà, saps per on has d'anar.
En fi, últimament també ús molta roba negra, que coses, serà l'hivern? ¿serà la falta de llum?
Aquests dies de tiberis, cuidar d'aquesta frase de "si per una vegada no passarà res 'perquè si passa, si, i malgrat tot,
Bones Festes i Feliç Any Nou.

Paula Mocinho dijo...

Ei, Juan, a vegades les persones d'aparença bella poden esdevenir normals i corrents tirant a lletges tan bon punt les descobreixes i profunditzes en elles i d'altres que potser a priori no t'has fixat perquè no has trobat res atractiu poden començar a brillar de sobte, són sorpreses xules que et dona la vida. No coneixia aquesta cançó de Serrat, sempre tan agut en les seves apreciacions.
No, els festius no em convencen encara que els visc més o menys bé, però com molt bé dius, prefereixo el rumor dels dilluns, dels dimarts, dels dimecres... Treballo molt més i em sento molt més activa, més dintre de la vida.
I la roba negra és una constant a la meva vida dels últims anys, em sento a gust. Això no vol dir que no em posi alguna cosa de color de tant en tant, però agraeixo molt el negre.
Quan als menjars, em sembla que poc es pot fer davant del que prepara la mamma, jejeje...
Una abraçada, Bon Nadal i un any 2011 ple de salut, amor i prosperitat que ens fa molta falta!

Anónimo dijo...

M'ha agradat.